.png){kind=small}
Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia (2002).
I
Encara no has fruït la llum augusta
del sol d'esta volguda pàtria meua,
puix dorms en un breçol de carn rosada
somiant en l'univers que te rodeja.
Encara no has obert els ulls estèrils
a una nova vida que respira
en eixe cos menut, hui encara lliure
i immers en el misteri de l'espera.
I et veig entre les boires perque ignore
si vas a ser masclet o femelleta:
Sols sé eres un minúscul ser d'incògnit
que aspira a vore l'alba blanca i fresca.
Yo aspire a que trenques corfa un bon dia
i aguaites ton cos verge a la finestra
d'este món envilit d'enveja i odis
on tu has de ser present de pau novella.
Lo greu és que vindràs en un més térbol;
un més en que la pluja caurà freda
com un presagi bru de paus incertes
al ritme de tambors de guerra encesa.
I encara no et conec i me preocupa
que vixques un futur de terra seca
per causa de gent borda sens escrúpuls
que visten de corder sa ànima negra.
Perque este món, al qual vindràs un dia
volgut trosset de carn, és pura febra:
És fals, i brut, i injust i insolidari...,
per molta propaganda de noblea
que faça als quatre vents l'inverosímil
poder que de riquees se rodeja,
i al fondo del seu pit són sols paraules
que moren com el vidre sobre pedra,
quan una mà inclement sol fer-lo a trossos
i en martells d'egoisme el desintegra.
Perque en ell n'hi ha gent que immersa en vicis
l'importa, volgut ser, molt poc, la pena
de sers menuts com tu que sols dels núvols
esperen una ajuda que no aplega.
Que els han creat igual que a tu et crearen:
en un acte d'amor sumís, d'entrega...,
i mai tindran la sòrt que vas tu a tindre
quan aguaites la llum per la finestra.
II
Se fa llarga l'espera per a acollir el somi que tu, ser, representes per a dos ser humans
ansiosos d'atra vida que òmpliga els crus silencis
que pesen com a lloses després d'un desengany.
Ara semblen ses rostres un esclafit d'estreles
i un paraís inèdit l'ahir obscura llar:
El moll breçol t'espera d'uns braços amorosos
i a mi l'ilusió tendra per dur la meua sanc.
Ara tot són idees, preguntes, conjectures;
paraules d'esperança pel teu futur. L'encant
de vore s'aproximen les hores delitoses
de tindre't sens lligaces calmant ta angèlic plany.
Ara tot són principis d'amor cara al pervindre
que pregue perque siga modèlic, net i blanc:
que mai pergues, quan creixques, la llum del camí recte
i pugues, sens les ungles, la perfecció alcançar.
No res sé que escatima l'autora dels teus dies,
que viu la lluna nova de les roses de carn,
i la seua pell tersa sé que abona ab carícies
per transmetre't impactes de caliu ab ses mans.
Tampoc res escatima eix home que, quan parles,
ab veu incomprensible voldràs cridar... “papà”:
puix soles de pensar-ho somriu, com riu la terra
quan rep perles dels núvols que engendren vida als camps.
I això que encara eres un tros de carn exigua:
Un àngel sense sexe que ignora qué serà;
que glatixes anònim, sense ser nart ni rosa
i ells t'esperen eufòrics com el qui espera a un sant!
Puix dins l'ilusió nova de t'arribada en llunes
t'auguren sens quimeres etapes celestials...
Yo m'estremixc quan pense, pel brut instint de fera
que dorm en cada home: ¿Cóm serà el teu demà?
Perque hui m'aborrone s'imagine l'infància
actual maltractada i engolint odi amarc,
cóm, famèlica i ruda, la brutea en ses muscles
aumenta l'ignomínia damunt sa pobra carn.
Perque hui me contemple la pell, ariçonada
pel galop del Deu Cronos tement, ta pubertat,
s'esplaye en la mentira de glops de sexe i drogues
i t'òmpliga de boires blasfemes el teu cap.
Perque hui em decepcione pel món-símbol dels jóvens
que en els vapors etílics perden valors i afanys;
i m'aterra l'idea que en sumar primaveres
t'afones en la trampa més bròfega i mortal!
També tem quan trenques l'alba dels teus anys que, neòfit
i inexpert t'enderroques en l'idea falaç
de parlar atra llengua que no siga la nostra
i els bròfecs interessos et facen oblidar,
que es sol de Valéncia!, ta pàtria menuda!,
lo primer que han de vore tons ullets verts i grans...
I has de ser sort, i estèril al cinisme pragmàtic
del paràsit que vullga fer-te un mal valencià!
III
Permet que cap al llit on hui descanses
t´envie les paraules que, del cor
em brollem com un himne d'esperances
volent que tu em lliberes de la por.
Permet que mire al blau i difumine
la torba que m'envolta com un tel
d'aranya i pregue a Deu lo que imagine
frut siga del carinyo i de l'anhel.
Perque estic esperant-te tresmil dies
per transmetre't les ànsies que duc dins
abans que íntimament les energies
se'm fuigguen sens retorn per bruns camins.
Que espere recobrar ab ta presència
la Fe i la confiança que he perdut
en un present letal sense consciència
on sura l'influència del venut!
On medra el mestre bròfec de l'intriga
que et clava ab claus d'enveja dins del fanc;
on no trobes per llei una mà amiga
si no es per a deixar-te sense sanc!
Per això pense en tu i em desespere
volent fer-te aplegar la meua veu,
abans que en el teu esme se genere
l'idea de l'apàtrida sens Deu.
Ans vullc que en el somriure dels teus llavis
em digues que tindràs a flor de pell
la força per lluitar contra els agravis
cap la pàtria, tons pares i este vell...
Deixa'm creure en afany que ta vinguda
serà un bàlsem llumínic d'horisons
que sanege la nafra mal naixcuda
que infecta en el meu seny les ilusions,
de vore't créixer frut d'arbres benignes
que endolce nostre amarc i incert futur,
on sers com aus estrígides indignes
viuran per a mantindre'ns en l'obscur.
Deixa'm dir-te, hui que eres un enigma,
que estic pregant-li a Deu per tu. I al vent
que sàpia enderrocar tot mur d'estigma
alçat sobre els teus ulls per mala gent.
La gent que, tristament, per intrusisme
conec i sé existix pertot arreu,
capaç d'arruïnar-te en egoisme
al temps que et fa alabances quan te veu.
Mes no vullc emboirar-me en tals idees:
Preferixc confiar en que existix
un Deu que de les falses panacees
te lliure com a tot ser que patix.
Vullc pensar que des d'ara es consolida
ta existència sens taca ni entredit
obrint els ulls a una nova vida
que de pau me reblixca l'espirit!
|
|||
English
Español