.png){kind=small}
Recorde com si fora l'atre dia aquell vespre de març, front a la plaja, a on tu me confessares que em volies sense mirar-me als ulls i en veu molt baixa.
Érem els dos esclats de vida nova, reblits d´eixa energia que avassalla, vestida de carn tersa com la seda que es creu l'ama del món, per ignorància, pensant que el seu vigor va a ser etern, que mai estarà frévol ni malalta.
Els nostres besos foren com les purnes que brollen incansables d'una flama, cremant cada retall de nostra pell que més i més suplici demanava.
Mes pronte descobrírem que l'amor darrere del desig carnal reclama deixar a l'esperit nu d'egoisme i viure dins d'un cos i en atra ànima, que creix com un manal d'aigua valenta i arrambla del teu pit l'orgull en ràbia.
A duo mamprenguérem l'aventura d'eixir al mon real, sense cuiraça, passant pel rodell dels bruts diners en tal d'així bastir la nostra casa. La ferma voluntat d'estar units pogué en les privacions, com l'ona brava que bota per damunt de l'escullera desfent en fina arena a la rocalla, i torna adins la mar per a renàixer en nova força i més ímpetu encara.
I quàntes, quàntes voltes ¡vida meua! després d'una ridícula baralla s'hem despertat nugats per un abraç abans que alçara el vol el trenc de l'alba.
Els fills no han adornat nostra parella, mes yo no mai els he trobat en falta perque és la teua veu el vent que espenta la vela d'esta nau ya prou gastada i sap entre tempestes conduir-la al port de nostra llar, on troba calma.
Allí alenes les meues ilusions en tanta fe i en tanta confiança que yo me sent audaç, capaç de tot... inclús del desafiu a la paraula.
La vida nos ha fet passar moments molt trists, quan hem sentit el colp de dalla que amputa sens pietat velles arrels, deixant-te per a sempre buida l'ànima d´aquells que et regalaren l'existència i ompliren de calor la teua infància. Eixemple de corage me donares quan sens ni cap queixa, ni cap llàgrima, baixares el teló de la tragèdia obrint una portella a l'esperança.
Portella per la que entra cada dia l'aroma d'una pluja fresca i clara, potser carent del llamp de la passió, pero en el suau sò de l'aigua mansa, seré, envellutat i melodiós com himne que rubrica una lligança.
Conec cada racó del teu caràcter i a tu la meua ment no res t'amaga... Així podem parlar sense paraules només en l'intenció d'una mirada.
Per totes estes coses yo te vullc, te vullc com la rosella a la rosada, te vullc com la gavina al blau del cel, com l'aire fresc al cim d'una montanya, com l'arbre al sol d'autumne que el manté... ¡i sempre te voldré, fins a la parca!
Elena Casa i Llàcer |
|||
English
Español