Recorde com si fora l'atre dia
aquell vespre de març, front a la plaja,
a on tu me confessares que em volies
sense mirar-me als ulls i en veu molt baixa.
Érem els dos esclats de vida nova,
reblits d´eixa energia que avassalla,
vestida de carn tersa com la seda
que es creu l'ama del món, per ignorància,
pensant que el seu vigor va a ser etern,
que mai estarà frévol ni malalta.
Els nostres besos foren com les purnes
que brollen incansables d'una flama,
cremant cada retall de nostra pell
que més i més suplici demanava.
Mes pronte descobrírem que l'amor
darrere del desig carnal reclama
deixar a l'esperit nu d'egoisme
i viure dins d'un cos i en atra ànima,
que creix com un manal d'aigua valenta
i arrambla del teu pit l'orgull en ràbia.
A duo mamprenguérem l'aventura
d'eixir al mon real, sense cuiraça,
passant pel rodell dels bruts diners
en tal d'així bastir la nostra casa.
La ferma voluntat d'estar units
pogué en les privacions, com l'ona brava
que bota per damunt de l'escullera
desfent en fina arena a la rocalla,
i torna adins la mar per a renàixer
en nova força i més ímpetu encara.
I quàntes, quàntes voltes ¡vida meua!
després d'una ridícula baralla
s'hem despertat nugats per un abraç
abans que alçara el vol el trenc de l'alba.
Els fills no han adornat nostra parella,
mes yo no mai els he trobat en falta
perque és la teua veu el vent que espenta
la vela d'esta nau ya prou gastada
i sap entre tempestes conduir-la
al port de nostra llar, on troba calma.
Allí alenes les meues ilusions
en tanta fe i en tanta confiança
que yo me sent audaç, capaç de tot...
inclús del desafiu a la paraula.
La vida nos ha fet passar moments
molt trists, quan hem sentit el colp de dalla
que amputa sens pietat velles arrels,
deixant-te per a sempre buida l'ànima
d´aquells que et regalaren l'existència
i ompliren de calor la teua infància.
Eixemple de corage me donares
quan sens ni cap queixa, ni cap llàgrima,
baixares el teló de la tragèdia
obrint una portella a l'esperança.
Portella per la que entra cada dia
l'aroma d'una pluja fresca i clara,
potser carent del llamp de la passió,
pero en el suau sò de l'aigua mansa,
seré, envellutat i melodiós
com himne que rubrica una lligança.
Conec cada racó del teu caràcter
i a tu la meua ment no res t'amaga...
Així podem parlar sense paraules
només en l'intenció d'una mirada.
Per totes estes coses yo te vullc,
te vullc com la rosella a la rosada,
te vullc com la gavina al blau del cel,
com l'aire fresc al cim d'una montanya,
com l'arbre al sol d'autumne que el manté...
¡i sempre te voldré, fins a la parca!
Elena Casa i Llàcer