Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

Una enquesta del CIS de 2004 ho deixava clar: un 64,4% dels enquestats valencians afirmava que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català, mentres que només un 29,9% creïa que és la mateixa llengua parlada en Catalunya i Balears. Una postura transversal a tota la societat: majoritària en les tres províncies valencianes, entre valenciaparlants i castellaparlants, i entre els votants de PP, PSOE, UV i abstencionistes; vencent les tesis de l’anexionisme llingüístic només entre els de Bloc i EU.

Per una atra banda, la suma dels que pensaven que sos fills havien de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, feya un 68,9%. Una majoria també favorable al manteniment i ampliació dels usos socials que el valencià havia anat perdent durant sigles de substitució paulatina pel castellà.

L’anomalia valenciana es troba en que eixa doble postura social majoritària no ha tingut mai un resò coherent en l’actuació dels poders polítics, econòmics i culturals: més pendents d’eixercir com a filials dels seus focs d’atracció i veneració (Madrit i Barcelona) que de construir una alternativa sòlida des de suposts estrictament valencians.

En conseqüència, la proposta científica que argumenta la plena llingüicitat del valencià –ahí tenim els magnífics treballs dels filòlecs Chimo Lanuza (Valencià: ¿llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüística, 1983) o Miquel Àngel Lledó (Fonaments científics de la llengua valenciana, 2009)– ha segut silenciada a tots els nivells.

“Acientífic” o “aberrant” són els epítets habituals per a criticar estes postures valencianistes, sense voler entrar en el fondo de la qüestió: cóm desenrollar una normativisació socialment acceptable i útil, i un marc llegal que siga respectuós en la voluntat majoritària dels valencians, la seua història lliterària i la seua consciència no dialectal (en lloc de servir a interessos polítics i econòmics forasters). I cóm enquadrar de manera justa, igualitària i natural la nostra relació en un continuum de llengües emparentades: un sistema semblant al del gallec i portugués o el dels idiomes escandinaus, inteligibles entre sí pero dotats en normativisacions pròpies que els singularisen com a idiomes independents i asseguren, des del bon veïnage, la pervivència de les seues genuïnes característiques.

Ha corregut pareguda sòrt el fet potent de la normativa de la RACV, naixcuda en 1979 com a alternativa a l’anexió llingüística pel català: un retorn als postulats del pare Fullana refrendat en un acte multitudinari en El Puig, en 1981. Oficial fins a 1983, en ella s’impartiren les primeres classes escolars de valencià i ha construït, a pesar de l’allegalitat posterior, un estàndart valencià definit i consolidat. El seu seguiment per un centenar d’escritors i millers d’alumnes de Lo Rat Penat i moltes atres associacions culturals, ha generat uns mil títuls en totes les branques de la lliteratura: narrativa, poesia, teatre, ensaig, investigació... a pesar de la falta de recolzament públic i de la prohibició d’entrada en l’ensenyança reglada.

Anant al gra –el polèmic “diccionari normatiu” de la AVL, que fa sinònims els vocables “valencià” i “català” referits al nostre idioma–, nos produïx estupor que els mateixos responsables polítics que crearen la AVL, ara es sorprenguen de que l’entitat afirme això, i no una atra cosa (perque no porta afirmant res diferent des de que es fundà...).

Atesa l’opinió social majoritària i vists els precedents descrits, nos produïx també estupor que alguns atres se sorprenguen de que dit diccionari tinga, per a molts valencians, l’escassa consideració que nos mereixeria si afirmara que “taula” i “cadira” són sinònims, o que la “poma” i la “pera” són la mateixa fruita.

Constatem ademés les conseqüències llegals, a nivell estatal i internacional, que dita definició comporta. Bàsicament, l’impossibilitat de que existixquen versions valencianes diferents de les catalanes, ya siga orals o escrites, en texts llegals, etiquetage de productes, internet, software informàtic, traduccions de llibres, contes infantils, doblages... Si el valencià és català, ¿quin sentit tenen? Per a la AVL, cap.

En efecte: la multiplicació en el diccionari de formes “admeses”, sense distinguir les formes valencianes –si és que s’arrepleguen, a sovint acusades de “coloquials”– sembra el desconcert entre els usuaris de l’idioma i banalisa la normativa. Pensem en un Ministre de Facenda que constatara l’existència del IVA, pero deixara llibertat per a que cada contribuent pagara el 4, el 10 o el 21%; castigant en una multa, això sí, a qui tinguera la generositat de pagar el 40%. Puix això, en versió filològica, és lo que nos ve a propondre la AVL.

Tot en conjunt, a falta d’estudis detallats que realisaran els experts en son moment, augura que este diccionari és un instrument poc útil per a la construcció d’un estàndart propi, potent, clarament caracterisat i unívocament lligat a la denominació històrica i popular de “llengua valenciana”.

Convé, no obstant, desdramatisar la qüestió. El problema no és ya que hi hagen valencians que no vullguen saber res del valencià, o que creguen que el valencià és català. El problema és que la majoria de la societat, a la que sí li importa lo que li passa al seu idioma i, al mateix temps, està convençuda de la seua personalitat diferenciada, se veu constreta entre eixos dos fòcs creuats: obligada a triar entre dos opcions indesijades.

Vist lo que la AVL dona de sí, una part important de la comunitat llingüística valenciana reclama el dret a decidir cóm vol desenrollar la pròpia personalitat llingüística. Per això, demanem el retorn a l’oficialitat de la normativa de la RACV; la qual, a través de diverses gramàtiques i diccionaris –com el General de la Llengua Valenciana de 2010, consultable en diccionari.llenguavalenciana.com– ha consolidat un estàndart oral i escrit netament valencià, equilibrat i clarament caracterisat.

Primer pas per a resoldre l’anomalia de que “llengües” de tradició i us social tan discutibles com l’extremeny... o el klingon (llengua artificial de la série Star Trek, “parlada” per 12 persones segons la Wikipedia) tinguen assignat un còdic ISO internacional, mentres el valencià –idioma que parlen 2,5 millons de persones, que donà lloc al segon sigle d’or d’una llengua romànica– carix encara d’ell.

Si hi ha valencians convençuts de l’utilitat de la AVL, avant: que la seguixquen. Seria més coherent i, sobretot, més barat per a les arques públiques que seguiren directament a l’Institut d’Estudis Catalans. Pero, com a mínim, convixcam en pau: com ocorre en Noruega entre les dos normatives oficials de l’idioma noruec (una pro-danesa i l’atra “norueguista”). Que d’ara en avant ningú nos obligue a parlar i a pensar d’una manera que no parlem ni pensem. Els nostres referents i objectius estan clars. En llibertat i en democràcia, conseguim-los.