Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

Molt bon dia.

En primer lloc, vullc manifestar-los la meua alegria per trobar-me hui ací, no com tants atres anys de simple assistent al dinar i entrega dels premis de l’Associació Cardona Vives, sino com a persona directament involucrada, per haver segut distinguida enguany en el Premi Josep Maria Guinot a les Lletres Valencianes.

És un gran honor que me pillà per sorpresa, perque pense que hi ha moltes més persones mereixedores de la distinció, puix que per la meua part només he tractat de parlar, escriure, pensar i sentir des de la perspectiva valenciana, de la qual mon pare sabé plantar bona llabor en la meua ànima de chiqueta, espentada per a continuar més tart pel meu espós, lo que no té res d’extraordinari. És, simplement, viure allò que t’han ensenyat com a propi i natural, sense que açò m’haja reduït les possibilitats de comunicació, ans al contrari, animant-me sempre a eixamplar el coneiximent d’un milenari patrimoni cultural ben nostre, que, en conéixer-lo, nos enriquix.

Al participar-me el nomenament, l’idea que me va acodir al pensament va ser que era per a celebrar, que este any en el que commemorem el primer centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat, a càrrec d’un valencià-alacantí de Benimarfull, el Pare Lluís Fullana i Mira, el premi Josep Maria Guinot, eixe esplèndit filòlec valencià-castellonenc d’Artana, poble en el que m’unix una corrent d’afecte especial, haja recaigut en una valenciana del barri de Russafa de Valéncia ciutat. Ho veig com un agermanament entre totes les nostres terres, com un enfortir els llaços que nos unixen com a habitants d’una terra i membres d’una cultura que va ser capaç d’oferir el primer Sigle d’Or de lliteratura d’Espanya, la que en l’actualitat tenim el deure de continuar conreant en el mutu tracte, us i coneixença, al temps que la participem als qui nos seguixen, ya que malament podran amar lo que no coneguen.

L'Associació Cardona Vives fa molts anys que ve desenrollant un meritíssim treball en Castelló, on tots sabem les dificultats del dia a dia de tal llabor que tant des de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana que he tingut la sòrt, per les vivències i l’experiència que el càrrec me brindà, de presidir durant huit anys, com des d’atres entitats valencianes -ací hi ha una bona representació de vàries-, sempre els hem reconegut, estant al seu costat en quantes ocasions nos ho han demanat.

Hui han vingut a Castelló els membres de la Junta d’Amics de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, també premiats en el Fadrí colectiu i atres també amics que els han volgut acompanyar. Han anat a saludar a la Mare de Deu del Lledó i a visitar el vostre esplèndit museu de Belles Arts, abans de vindre a compartir taula entre tots. Crec que, a l’inversa, tots acollirem als amics de Castelló que en un futur vinguen a Valéncia, en el mateix afecte que ací se nos mostra, que nos cal ser agraïts per ben naixcuts.

Puix que tantes coses compartim, organisem actes en comú. Tant poden ser cicles de conferències com excursions, presentacions de llibres, commemoracions o velades culturals en una picadeta en acabar, que a vora taula els esperits s’eixamplen i el somriure acosta. Estiguen segurs que si ho programem, van a tindre tota la colaboració que precisen. La meua personal, per descontat.

I no nos cansem. Sé que moltes vegades, la situació en la que nos movem espenta al desànim. Per això m’agrada recordar les paraules de dos valencians, eixemple de patriotisme i treball constant, en les que molt a sovint m’he recolzat: Nicolau Primitiu afirmava que devíem mantindre sempre tres postulats: “Treballar, persistir, esperar”. I aquell personage que se dia important sense importància, creat pel poeta Xavier Casp, sentenciava molt encertadament: “És cert que ara el nostre carro va pel pedregal, pero no hi ha cap de riu sec tan ample com la mar ¡i els hòmens la travessen!”.

Per tant, animats per l’esperança, soltem les amarres de la timidea o el meninfotisme i treballem sense cansar-nos que la mar és ampla i poden vindre tempestats, mes si tots units, ¡tots units! naveguem lo suficient, la passarem segur.

Enhorabona a les persones i Entitats en les que hui compartixc la distinció.

Per últim, dir-los que el Fadrí ocuparà un lloc d’honor en ma casa, encara que el lloc més important estarà en el meu cor, que és on realment estan les coses que nos apleguen, nos fan mossa i se queden per a sempre en nosatres. Moltíssimes gràcies.

Maria Jesús Coves, premi Fadrí - Josep Maria Guinot a les Lletres Valencianes en la seua edició de 2018, llegint el seu discurs.

Representació de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana en l'acte d'entrega dels premis. D'esquerra a dreta, Òscar Rueda, Ricart Folgado (president), Joan Josep Serra, Maria Jesús Coves, Vicent Ramon Calatayud, Ernest Olmos, Ampar Cabrera, Donís Martin i Joan Romero.