(2002).
I
M'ho varen dir ahir i les paraules,
la crua indiferència dels veïns,
punchava com espines acerades
el pols que me nodria l'espirit.
Que saben ells d'idilis, d'esperances
regades com les roses d'un jardí,
ab l'aigua passional dels nostres somis
i en promeses d'amor, pel pur instint
de sentir-nos com aus sobre la branca
que esperen l'argentosa i blanca nit
per fer-se els juraments (qué hipocresia)
que els hòmens quan som jóvens no sentim.
Perque els fem influïts per l'inconsciència
de viure una aventura, sens el risc
d'oir els vostres càntics de sirena
per la cera prestada pels... “amics,”
evitant els esculls que yo em pensava
la nau en llibertat de ser fadrí
la desarboraria un romanç ample
si no em tapava ràpit els oïts.
Aixina vaig tractar d'aprofitar-me
mostrant-te l'atre yo falç i sumís
la teua castitat de baixa estirp.
sens por de profanar ab les mans càustiques
Recorde aquelles hores sens espigues
que ansiava, famolenc, oir-te dir
series per a mi la mel del néctar;
qui asseciaria el bròfec apetit
de carn assaonada de luxúria
i l'ànim inconfés del meu desig,
d'eixercir sobre tu el fogós domini
de mascle ab cor de pedra i seny podrit.
Pero tu em somreïes com la fada
blavenca dels meus somis infantils.
I recorde que em deyes: (Tin paciència...
El pany, encara no se pot obrir.)
I em parlaves d'amor, de sacrifici,
d'unir les nostres vides, tindre fills...
Yo et sentia parlar com des d'un núvol
que res significava per a mi.
Poc temps després, cansat d'aquella història,
ab un glop de despreci i d'improvís,
les llicencioses ales vaig estendre
perdent-me entre les boires dels camins.
Perduda, compungida i humiliada
quedares ab l'honor i orgull ferit
mentres yo me jactava en la distància
per l'únic bes d'amor que te robí.
II
Solcaven l'univers sense consciència
els dies i les hores implacables
i a un temps ma putrefacta indiferència
creixia buscant metes despreciables.
Seguia entaulellant la meua vida
de boires liderades per un vici
vivint una existència gris, i buida
d'afectes i valors i sacrifici.
No vaig comprendre a temps que m'abocava
sens llímit al silenci i la mentira;
qual ególatra infecte mai pensava,
ser blanc de les sagetes de la ira.
Perque vaig oblidar que existix Deu:
Que n'hi ha un Deu que nos prova les costelles
i baix sa justa ira l'error meu
porgava en l'existència feta astelles!
La meua obcecació trencà els principis
morals de ma conducta cara al cel
deixant arraconats els participis
del Verp, mentres tragava amarga fel,
per creure en les mentires d'una dona
teixides al voltant de sa bellea
pensant-me, ilús, pel rostre que era bona
quan fon l'estampa infame de Medea.
Vaig caure en la ruïna mes abjecta
seguint-la com un ca brut de desig
i ab l'ànima d'ilota ben subjecta
al mínim excrement del seu caprig
Vaig ser qual ídol fals que sols s'afília
a orgies sexuals en nits alcohòliques...
Per ella deixí amics, pares, família,
soportant exigències diabòliques.
Vaig perdre en amargor l'estima pròpia
i un futur de collites i de roses
ofegat en un pou de negra inòpia
com s´ofega l'insecte entre les brosses,
quan devalla en allau i tot ho anega
la pluja torrencial d'aigües obscures
i acaba circumspecta en el qui es nega
ad ell mateix i a Deu en les altures.
Pero una nit, lliurant-me de misèries,
estranyament seré no me notava
solcar ni un gram d'alcohol per les artèries
i, estúpit, vaig comprendre... que t´amava!
T´amava, sí! Com un somi impossible
difícil d'alcançar-lo per covart...
Llavors volguí pregar-te a ser possible
tornar de nou ab tu... pero era tart.
M´ho varen dir ahir, ¿saps? Pels meus ulls,
com sé que estàs ab Deu, voràs que plore.
Que estúpits som els hòmens plens d'orgulls!
No saps, hui que no estàs, lo que t'enyore!
III
Escrit en el vent queda este poema,
que et prega mil perdons per a este fem
estúpit i ignorant de la bellea
d'un cor que era mes fràgil que el paper.
Escrit queda en el vent perque desige
que ell puga en brisa nova i vol extens
portar-te estes paraules mai escrites
per causa d'un passat negre i dantesc.
Hui estàs, com imagine, en eixe regne
al qual, per ufaner, mai aniré,
fruint, ab les marors de llums immenses,
d'un ser que besllumena vida i temps.
Estàs en un espai de privilegis,
on soles goja a Deu el blanc aucell,
mirant el meu avern mefistofèlic
per vore de calmar la meua set.
La set que de perdó sent la meua ànima
per arribar de nou a ser honest;
la que tu pots saciar ab una llàgrima
intercedint per mi davant de Deu.
Perque dins de les pútrides jugades
que en la meua inconsciència te vaig fer,
sé tens el cor, terrerola d'ales blanques;
i sé li has de pregar torne la Fe,
al meu desvariat desequilibri
per fer de nou el pa d'autèntic rent
i ser un arbre recte en frut prolífic
d'on creixquen branques sanes i decents.
Per això, hui que els arbres ploren fulles
i encara em sent culpable per lo fet,
m'arrastre pel Camp Sant de sepultures
pregant de tu un perdó que no mereixc.
Perdona'm per les hores mai fruïdes
i accepta el meu planyívol sentiment;
perdona'm ab un raig inextinguible
d'etérea lluentor pel meu després.
I si acàs reviscoles vells afrontes
i el teu perdó no alcance, te diré
li pregues a l'Altíssim que em perdone
si t´arriba est escrit per mà del vent.
(... Un feix d'argent llumínic formant creu
de l'Éter devallà banyant-me el rostre...
I resant en silenci un Pare Nostre
notí que em redimia davant Deu!)