.png){kind=small}
(2002).
I
M'ho varen dir ahir i les paraules, la crua indiferència dels veïns, punchava com espines acerades el pols que me nodria l'espirit.
Que saben ells d'idilis, d'esperances regades com les roses d'un jardí, ab l'aigua passional dels nostres somis i en promeses d'amor, pel pur instint de sentir-nos com aus sobre la branca que esperen l'argentosa i blanca nit per fer-se els juraments (qué hipocresia) que els hòmens quan som jóvens no sentim.
Perque els fem influïts per l'inconsciència de viure una aventura, sens el risc d'oir els vostres càntics de sirena per la cera prestada pels... “amics,” evitant els esculls que yo em pensava la nau en llibertat de ser fadrí la desarboraria un romanç ample si no em tapava ràpit els oïts.
Aixina vaig tractar d'aprofitar-me mostrant-te l'atre yo falç i sumís la teua castitat de baixa estirp. sens por de profanar ab les mans càustiques
Recorde aquelles hores sens espigues que ansiava, famolenc, oir-te dir series per a mi la mel del néctar; qui asseciaria el bròfec apetit de carn assaonada de luxúria i l'ànim inconfés del meu desig, d'eixercir sobre tu el fogós domini de mascle ab cor de pedra i seny podrit.
Pero tu em somreïes com la fada blavenca dels meus somis infantils. I recorde que em deyes: (Tin paciència... El pany, encara no se pot obrir.)
I em parlaves d'amor, de sacrifici, d'unir les nostres vides, tindre fills... Yo et sentia parlar com des d'un núvol que res significava per a mi.
Poc temps després, cansat d'aquella història, ab un glop de despreci i d'improvís, les llicencioses ales vaig estendre perdent-me entre les boires dels camins.
Perduda, compungida i humiliada quedares ab l'honor i orgull ferit mentres yo me jactava en la distància per l'únic bes d'amor que te robí.
II
Solcaven l'univers sense consciència els dies i les hores implacables i a un temps ma putrefacta indiferència creixia buscant metes despreciables.
Seguia entaulellant la meua vida de boires liderades per un vici vivint una existència gris, i buida d'afectes i valors i sacrifici.
No vaig comprendre a temps que m'abocava sens llímit al silenci i la mentira; qual ególatra infecte mai pensava, ser blanc de les sagetes de la ira.
Perque vaig oblidar que existix Deu: Que n'hi ha un Deu que nos prova les costelles i baix sa justa ira l'error meu porgava en l'existència feta astelles!
La meua obcecació trencà els principis morals de ma conducta cara al cel deixant arraconats els participis del Verp, mentres tragava amarga fel, per creure en les mentires d'una dona teixides al voltant de sa bellea pensant-me, ilús, pel rostre que era bona quan fon l'estampa infame de Medea.
Vaig caure en la ruïna mes abjecta seguint-la com un ca brut de desig i ab l'ànima d'ilota ben subjecta al mínim excrement del seu caprig
Vaig ser qual ídol fals que sols s'afília a orgies sexuals en nits alcohòliques... Per ella deixí amics, pares, família, soportant exigències diabòliques.
Vaig perdre en amargor l'estima pròpia i un futur de collites i de roses ofegat en un pou de negra inòpia com s´ofega l'insecte entre les brosses, quan devalla en allau i tot ho anega la pluja torrencial d'aigües obscures i acaba circumspecta en el qui es nega ad ell mateix i a Deu en les altures.
Pero una nit, lliurant-me de misèries, estranyament seré no me notava solcar ni un gram d'alcohol per les artèries i, estúpit, vaig comprendre... que t´amava!
T´amava, sí! Com un somi impossible difícil d'alcançar-lo per covart... Llavors volguí pregar-te a ser possible tornar de nou ab tu... pero era tart.
M´ho varen dir ahir, ¿saps? Pels meus ulls, com sé que estàs ab Deu, voràs que plore. Que estúpits som els hòmens plens d'orgulls! No saps, hui que no estàs, lo que t'enyore!
III
Escrit en el vent queda este poema, que et prega mil perdons per a este fem estúpit i ignorant de la bellea d'un cor que era mes fràgil que el paper.
Escrit queda en el vent perque desige que ell puga en brisa nova i vol extens portar-te estes paraules mai escrites per causa d'un passat negre i dantesc.
Hui estàs, com imagine, en eixe regne al qual, per ufaner, mai aniré, fruint, ab les marors de llums immenses, d'un ser que besllumena vida i temps.
Estàs en un espai de privilegis, on soles goja a Deu el blanc aucell, mirant el meu avern mefistofèlic per vore de calmar la meua set.
La set que de perdó sent la meua ànima per arribar de nou a ser honest; la que tu pots saciar ab una llàgrima intercedint per mi davant de Deu.
Perque dins de les pútrides jugades que en la meua inconsciència te vaig fer, sé tens el cor, terrerola d'ales blanques; i sé li has de pregar torne la Fe, al meu desvariat desequilibri per fer de nou el pa d'autèntic rent i ser un arbre recte en frut prolífic d'on creixquen branques sanes i decents.
Per això, hui que els arbres ploren fulles i encara em sent culpable per lo fet, m'arrastre pel Camp Sant de sepultures pregant de tu un perdó que no mereixc.
Perdona'm per les hores mai fruïdes i accepta el meu planyívol sentiment; perdona'm ab un raig inextinguible d'etérea lluentor pel meu després.
I si acàs reviscoles vells afrontes i el teu perdó no alcance, te diré li pregues a l'Altíssim que em perdone si t´arriba est escrit per mà del vent.
(... Un feix d'argent llumínic formant creu de l'Éter devallà banyant-me el rostre... I resant en silenci un Pare Nostre notí que em redimia davant Deu!)
|
|||
English
Español