Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

Nos impactà ací la trista nova de la defunció d’Emili Miedes Bisbal, el dia 8 pasqüer, en sa vila d’Albalat de la Ribera. Allí el coneguérem fa més de trenta anys, per indicació del Rector de Sant Esteve Josep Almiñana Vallés. El mentat, que posteriorment fon Canonge i Acadèmic de la RACV, sabent dels estudis filològics que sobre el valencià estava duent a terme Miedes q.e.p.d. en moments claus de la defensa científica de la nostra discutida llengua, me recomanà la visita a l’home de bondat i estudi que Valéncia pert.

Ara, no tinc més remei que anar-me’n al seu Vocabulari Elemental de la Llengua Valenciana editat per “Valencia 2000” en 1983 (més pèrdues que plorar); du un pròlec impressionant de l’actiu valencianiste Almiñana, qui ya havia llançat, en El Crit de la Llengua fea dos anys, la prova documental de la grandea lliterària nostra, refermant els sigles d’or.

Eren moments difícils, quan el pancatalanisme utilisava  pesada artilleria sobre qualsevol àmbit, detentant quasi l’única “veritat escrita universitària” en tal d’anular-nos,  cosa que el poble mai acceptà. I el Vocabulari, oportú mes que curt, fon l’arma que posí en les mans dels meus fills, quan els mestres de l’assimilació ne recomanaven un atre, que du franja blava en la portada, segurament per a escarnir-nos, perque dins lo primer que te topetes és que “el valencià és un dialecte…” Si els mestres indignes alegaven la curtea de paraules del nostre, els meus fills mostraven la riquea de l’introducció, que deixen sense arguments als detractors, perque fa una cronologia documentada de tots els vocabularis i diccionaris valencians, partint del Liber Elegantiarum de Joan Esteve, 1472.

La crida que el professor Joan C. Micó feu a la Convenció Valencianista 2012, LP 12.04.12 (assamblea i no partit) reflexionant de la necessitat de posar en comú el trellat del nostre poble, per a que sàpia triar el blat entre tant de palluç com nos ofega, i l’oportunitat de seguir camins de convergència, sense por a l’esforç, lliguen en el recort de Miedes i tants d’atres que per distints camins treballaren per Valéncia.  A la Valéncia de demà tots li fem falta, si la volem nostra. I enrecordem-nos-en dels que ya no estan.