.png){kind=small}
Viola d'Or dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia (2008)
Tu encara no ho saps, mare, mes yo vixc. Yo vixc dins del teu cos, en el teu ventre. No aplega el meu tamany a un gra d'anís pero ya un ser humà me considere. Perdona'm pels marejos i agonies que des d'ara en avant vas a patir. No estàs malalta, dòna, no caviles.... Són fruit del joc d´amor d'aquella nit. ¿A quí me semblaré? ¿Tindré com tu la força de la mar en la mirada, el monyo del color del blat madur i al rant del cos l'aroma de l'alfàbega? Mes sé que me voldràs siga com siga i ansie ya trobar-me entre els teus braços fruint de la tendror feta carícia que aspira a una rialla per tot pago. El blanc manal que brolle dels teus pits seran per als meus llavis ambrosia, el símbol d'una unió que arriba al cim i aixina es mantindrà tota la vida. I ser yo el vent que espente la nau brava que des de l'infinit me portà al món, i que ella trobe en mi port d'esperança d'orgull i de perpetua ilusió. Estic nerviós; aplega el dolç moment i tu de l'embaràs rebràs notícia. De fet tenies ya el presentiment i el mege te confirma la sospita.
¿Per qué plores i plores sens descans? ¿Per qué la teua veu destila angoixa? ¿Per qué se te tremolen tant les mans? ¿Per qué se t'ha quedat aspra la boca? No entenc que no me vullgues, si yo soc un brot d'amor que Deu ha tornat vida, gastant la teua carn com bastidor i el teu glatir de cor com simfonia. No mare, no me lleves l'ocasió de vore eixir el sol al trenc de l'alba, de fer una bambolla de sabó, de beure a glops ansiosos un got d'aigua. No mare, no me tanques la portella per la que entra el perfum de l'aventura, que vullc córrer el risc d'eixir per ella creant del meu camí la partitura. No mare, no em condenes a l'incògnita del foc que sense flama es torna cendra, ni al gris anonimat d'eterna boira que fins la llum més forta deixa inèdita. No mare, no me mates, ¡t'ho suplique!. Si tanta pena et done, quan yo naixca entrega'm a atres braços que em desigen i vullguen abrigar la meua infància. Mes si a la fi no atens el prec que et faç i prens la malaïda decisió, la Verge en el seu sí m'ampararà i els dos te donarem nostre perdó. ¡Si no pot ser! ¡Prenguérem precaucions! ¡No em puc creure que estiga embarassada! Per unes poques hores de plaer seré ya sempre esclava d'esta càrrega. No pense que em mereixca este castic tan dur, només per caure en la esgolada d'amar qui em mentia en desvergonya, a qui vaig entregar-li el cos i l'ànima torbada pel roig llamp de la passió quan ara veig que tot era falàcia. Trenquí tots els recorts del brut morral volent ficar-li al tema la mortalla, mes hui pel bort caprig d'un fat irònic pareix que el cel me llance una venjança. Per tant sense juí se me condena a vore com me creix dins de l'entranya el bri de qui ha segut el meu bochí i a no oblidar jamai la seua estampa que neta sorgirà de la memòria quan tinga al infeliç damunt la falda. A més perdré el treball que en tant d'esforç mantinc en una lluita encarniçada mostrant-li al món que encara que soc dòna cap home me supera en eficàcia. També tindré que aprendre a que m'esvare l'hipòcrita consol d'una paraula que en girar-me de esquena se permet tildar-me de llaugera i cortesana i en nom de la moral s'erigix juge en conte d'agranar dins de sa casa. ¡No vullc ser mare, fill! ¡No em recrimines! La teua indefensió me dona llàstima i et jure que no soc una assessina, només soc una dòna atormentada. Yo sé que tu no tens culpa de res i que no és just que clave en tu la dalla, per molt que ara la llei me concedixca -brandant la llibertat com a coartada- el dret a arrebatar-te l´existència tractant-te lo mateix que a una alimanya.
raó i consciència lluiten cara a cara, i hui no em sent capaç ni de parir-te ni d'enviar-te al regne de la parca. ¡No Mare!, no me negues el socors i fes que no m'encegue la garlanda de llums que m'oferixen gai futur a canvi de la víctima no nata. Perdona'm si al remat no tinc valor i baix Ton mant al meu chiquet ampara.
Elena Casa i Llàcer |
|||
English
Español