Viola d'Or dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia (2008)
Tu encara no ho saps, mare, mes yo vixc.
Yo vixc dins del teu cos, en el teu ventre.
No aplega el meu tamany a un gra d'anís
pero ya un ser humà me considere.
Perdona'm pels marejos i agonies
que des d'ara en avant vas a patir.
No estàs malalta, dòna, no caviles....
Són fruit del joc d´amor d'aquella nit.
¿A quí me semblaré? ¿Tindré com tu
la força de la mar en la mirada,
el monyo del color del blat madur
i al rant del cos l'aroma de l'alfàbega?
Mes sé que me voldràs siga com siga
i ansie ya trobar-me entre els teus braços
fruint de la tendror feta carícia
que aspira a una rialla per tot pago.
El blanc manal que brolle dels teus pits
seran per als meus llavis ambrosia,
el símbol d'una unió que arriba al cim
i aixina es mantindrà tota la vida.
I ser yo el vent que espente la nau brava
que des de l'infinit me portà al món,
i que ella trobe en mi port d'esperança
d'orgull i de perpetua ilusió.
Estic nerviós; aplega el dolç moment
i tu de l'embaràs rebràs notícia.
De fet tenies ya el presentiment
i el mege te confirma la sospita.
¿Per qué plores i plores sens descans?
¿Per qué la teua veu destila angoixa?
¿Per qué se te tremolen tant les mans?
¿Per qué se t'ha quedat aspra la boca?
No entenc que no me vullgues, si yo soc
un brot d'amor que Deu ha tornat vida,
gastant la teua carn com bastidor
i el teu glatir de cor com simfonia.
No mare, no me lleves l'ocasió
de vore eixir el sol al trenc de l'alba,
de fer una bambolla de sabó,
de beure a glops ansiosos un got d'aigua.
No mare, no me tanques la portella
per la que entra el perfum de l'aventura,
que vullc córrer el risc d'eixir per ella
creant del meu camí la partitura.
No mare, no em condenes a l'incògnita
del foc que sense flama es torna cendra,
ni al gris anonimat d'eterna boira
que fins la llum més forta deixa inèdita.
No mare, no me mates, ¡t'ho suplique!.
Si tanta pena et done, quan yo naixca
entrega'm a atres braços que em desigen
i vullguen abrigar la meua infància.
Mes si a la fi no atens el prec que et faç
i prens la malaïda decisió,
la Verge en el seu sí m'ampararà
i els dos te donarem nostre perdó.
- - - - - - - - - - - - -
¡Si no pot ser! ¡Prenguérem precaucions!
¡No em puc creure que estiga embarassada!
Per unes poques hores de plaer
seré ya sempre esclava d'esta càrrega.
No pense que em mereixca este castic
tan dur, només per caure en la esgolada
d'amar qui em mentia en desvergonya,
a qui vaig entregar-li el cos i l'ànima
torbada pel roig llamp de la passió
quan ara veig que tot era falàcia.
Trenquí tots els recorts del brut morral
volent ficar-li al tema la mortalla,
mes hui pel bort caprig d'un fat irònic
pareix que el cel me llance una venjança.
Per tant sense juí se me condena
a vore com me creix dins de l'entranya
el bri de qui ha segut el meu bochí
i a no oblidar jamai la seua estampa
que neta sorgirà de la memòria
quan tinga al infeliç damunt la falda.
A més perdré el treball que en tant d'esforç
mantinc en una lluita encarniçada
mostrant-li al món que encara que soc dòna
cap home me supera en eficàcia.
També tindré que aprendre a que m'esvare
l'hipòcrita consol d'una paraula
que en girar-me de esquena se permet
tildar-me de llaugera i cortesana
i en nom de la moral s'erigix juge
en conte d'agranar dins de sa casa.
¡No vullc ser mare, fill! ¡No em recrimines!
La teua indefensió me dona llàstima
i et jure que no soc una assessina,
només soc una dòna atormentada.
Yo sé que tu no tens culpa de res
i que no és just que clave en tu la dalla,
per molt que ara la llei me concedixca
-brandant la llibertat com a coartada-
el dret a arrebatar-te l´existència
tractant-te lo mateix que a una alimanya.
En una mar de dubtes i d´angoixes
raó i consciència lluiten cara a cara,
i hui no em sent capaç ni de parir-te
ni d'enviar-te al regne de la parca.
¡No Mare!, no me negues el socors
i fes que no m'encegue la garlanda
de llums que m'oferixen gai futur
a canvi de la víctima no nata.
Perdona'm si al remat no tinc valor
i baix Ton mant al meu chiquet ampara.
Elena Casa i Llàcer