Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

"EM DOL QUE ELS VALENCIANS NO TINGAM CRITERI UNÀNIM PER A QÜESTIONS FONAMENTALS. I OCORRE INCLÚS EN ELS INGREDIENTS DE LA PAELLA"

Entrevista de Pedro Ortiz a Vicent Ramon Calatayud, publicada en el diari Las Provincias el dia 30 d'octubre de 2011

“Davant del dubte de si açò és valencià o català s’optava per escriure en castellà.”  

“En Martorell, Ausias March, Roïç de Corella, Jaume Roig i Isabel de Villena, qualsevol llengua ballaria de puntelletes” 

Si escriure és plorar, molt més ho és escriure en valencià. Escassegen els autors, les editores, inclús el públic predispost. Vicent Ramon Calatayud, fundador de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, creu que és el moment de deixar-se de disputes i de posar-se a treballar per a continuar el camí que mamprengueren els clàssics valencians. Començant per un llibre símbol: Els Furs.

— Els Furs és la constatació de que la llengua 'oficial' i la llengua del poble són diferents. Jaume I diu: yo vullc que la gent entenga d'allò sobre lo que estic llegislant i decidix escriure'ls no en llatí sino en romanç, la llengua viva.

— ¿I si parlem de lliteratura de creació?

— Tenim que anar-nos-en a les Trobes. El primer llibre que s'imprimix en Espanya està escrit fonamentalment en llengua  valenciana i ademés ve de la recopilació d'una série de poetes. L'història de la lliteratura valenciana és preciosa; ningú la pot obviar. Tenim escritors en llengua valenciana des de sempre, que permaneixen a lo llarc de tots els sigles.

— ¿I en acabant vindran els clàssics?

— Fonamentats en Joanot Martorell; Ausias March que és el poeta més excels; Roïç de Corella, interessantíssim; Jaume Roig o Isabel de Villena. En estos cinc, qualsevol llengua podria ballar de puntelletes. Són els cinc pares que l'avalen, comparables a Petrarca, Camoens o Cervantes. Pero és que encara en el pijor moment ix un Galiana, un Carles Ros, qui no solament treballa la llengua valenciana, sino que la dota de recursos ortogràfics, per a que la gent poguera i sabera arreplegar correctament les paraules que ell veïa cóm anaven perdent-se. El valencià ha tingut en tot moment compiladors, gramàtics. Ensagistes, poetes, prosistes...

— Mes que també hi hauria moments roïns.

— En el sigle XVIII l'ilustració valenciana escriu majoritàriament en castellà, pero la llengua valenciana perviu. Ya en l'época prerrenaixentista, un Vicent Boix és definitiu i de la seua escola naix l'idea dels grups que nos durien a Fullana, el renàixer a través de Lo Rat Penat i partint d'ací es va pujant escaló a escaló. Ve la fundació del Centre de Cultura Valenciana que posteriorment es convertix en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Des d'allí naix la creació de la Càtedra de Llengua Valenciana: la de Lluís Fullana, en 1918 és la primera volta que una llengua vernàcula —no el castellà— va a una universitat (com a matèria principal d'estudi).

— La lliteratura en valencià, el valencià, ¿estigueren perseguits en l'época de Franco?

— No estigué perseguida la llengua, sí que estigueren perseguides les reunions que se feen, per eixemple, en casa d'Adlert. El Governador, no recorde si Salas Pombo o Planas, cità a Adlert i Casp per “rojos separatistas” i totes estes coses. Inclús els expulsaren de Lo Rat Penat, que en aquella época estava dirigit per franquistes. Si veus l'història de Lo Rat Penat és estar quasi sempre en els polítics del moment i això no és bo, mes que persistixca el seu ideari valencià... A Lo Rat Penat li cap tota la valenciania, pero li sobra la política.

— Foren els anys de l'Editorial Torre.

— Xavier Casp i Miquel Adlert feren en l'Editorial Torre una cosa importantíssima: sense  ella, sense ells, la llengua escrita havera patit una mossa tremenda. Per allí han passat tots els que estan en el catalanisme i en el valencianisme. Tots. En acabant desaparegué, quedant l'editorial Del Sénia al Segura i poc més. També Lo Rat Penat havia fet molt en “els cursos”.

— I és quan brolla l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana. ¿Cóm es crea?

— Prenguérem tota la gent que tenia alguna cosa publicada en valencià i a jóvens colaboradors. I començàrem a funcionar: a qui tinguera tres obres o material inèdit li ajudàvem a publicar. Als escritors els féem,  els fem cobrar consciència de que lo que estan perseguint és molt digne; procurem formar-nos, donar material a qui vol editar...

— ¿Conseguiren aumentar les publicacions?

— En l'época d'Unió Valenciana s'edità molt perque UV ajudava. La gent editava i des de l'Associació espentàrem. Aixina conseguírem que hi haja més de 1.000 edicions en la normativa de la Real Acadèmia.

— ¿Quànts són els membres de l'Associació?

— Som un centenar. Cada any tractem d'impulsar escritors novells, nomenem “Escritor de l'any” , fem jornades sobre lliteratura en valencià, o per eixemple un recital poètic a partir d'un tema. Tenim continuats els “tallers/tertúlia”  per a criticar-nos l'obra, estimulant-nos.

— Eixa lluita perenne entre normativistes, secessionistes, convergents... ¿no li han fet molt de mal al valencià?

— Segurament. Davant del dubte de si açò és valencià o català, s’optava per escriure en castellà. Lo que més ha dut a escriure en castellà ha segut la por al català; pero també la divisió entre nosatres...

— ¿Vostés?

— Dins dels valencianistes comença una divisió, quan se decidix fer una menuda correcció, acabant en que hi ha alguns que no accentuen i els demés accentuem. L’atre dia hi hagué una reunió molt interessant i se decidí que cadascú faça lo que crega, mentres no nos fem mal els uns als atres i que sense norma no anem a ninguna banda. I ocorre en tot,  inclús en els ingredients de la paella.

— ¿La solució?

— Hi ha que donar un poquet de marge pero busquem un cànon per a no admetre que a la paella se li puga posar tot lo que vullgues; no seria la paella. Hem perdut molt de temps discutint. A voltes nos hem passat de valencianistes i hem acusat de catalanistes a persones molt vàlides i de bona fe com Casp, com Constantí Llombart o Llorente.

— ¿Parlem de futur?

— El futur és allumenar noves figures. No hi ha suficient creació. Tampoc hi ha motivació per a escriure per a tan poc de públic. Pero tenim jóvens i gent que pot fer coses.

— La globalisació aguaita també a les llengües minoritàries.

— La globalisació ya comença a tindre detractors. Parle de tot i també de la llengua: nos durà a parar en quatre o cinc llengües, pero si conseguim deixar gent jove a la qual estem ilusionant i formant, haurem conseguit el nostre objectiu: mantindre viva la llengua valenciana.

— ¿A pesar de les divisions?

— Aquell que pense en Valéncia i en la llengua valenciana tindrà que trobar-se en mi, perque yo vaig a buscar-lo. Vinga per a on vinga. És el camí de la construcció, de mirar avant, de no perdre el temps, de no entrar en batalletes, de no replicar i contrarreplicar. Fuigc de ser anti.  Ací nos han fet molt de mal els anti. El anti està per destruir i no per construir. I també hi ha que deixar d’escoltar el conte de la llaga: no podem estar sempre queixant-nos de que no nos volen; això està be en un moment concret, pero hem d’apoyar en forma constructiva: crea, inventa i en acabant intenta sedimentar. Treballar, treballar i treballar. I persistir. Els valencians tenim una capacitat enorme.

Vicent Ramon Calatayud (Vallada, 1942) està jubilat, pero ningú gosaria dir-ho. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, a on és el secretari de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes; Lo Rat Penat de la que fon secretari i encara colabora; la Fundación Max Aub; l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, de la que fon fundador i és President d’Honor... pero totes les seues activitats, inclosos els artículs seus en LAS PROVINCIAS, tenen un denominador comú: la defensa de lo valencià. Quan se conversa en ell pareix que canvia en facilitat d’un tema a un atre, pero sempre és el mateix tema: Valéncia i l’amor per Valéncia.

Compaginà sa formació al costat de Casp, Adlert i Beüt; en sa faceta professional d’Agent Comercial i encara seguix, perque havent segunt secretari, ara és vocal i Colegiat Ilustre del Colege de Valéncia, En tantes activitats sense remunerar, Calatayud assegura que li està tornant a la societat “lo que li dec”. També ho fa en sa obra lliteraria; en llengua valenciana, clar.