Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

La comunitat científica admet els principis de que “la dimensió futura d’una llengua depén de lo que és i ha segut en el passat”, i que “el poble és el verdader amo de la llengua que parla, ell és qui la fa, modifica i posa nom” i, en el nostre cas, li ha dit, consuetudinàriament, llengua valenciana.

Puix be, partint d’este premisses podem afirmar que “el poble valencià té dret a l’us de la seua llengua” i conseqüentment “necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida”.

La metodologia filològica reconeix que no n’hi ha una sola norma, sino que són diversos els criteris que s’establixen per a precisar les diferències entre els conceptes de “llengua” i “dialecte”.

Tant el criteri polític-geogràfic com el sicològic són considerats criteris extrallingüístics. I hauríem de recordar que segons el criteri genètic totes les llengües són dialectes en orige. Només el criteri de la koiné accepta que tot sistema llingüístic procedix d’un atre, que comença per ser una deformació dialectal, pero arriba un moment en que l’us per part de parlants i escritors determina la creació d’un “model ideal de llengua”, enfront del qual es compara la parla per a comprovar si és correcte o incorrecte. Segons este criteri tota parla que actualment és dialecte pot convertir-se en llengua, perque l’us origina koiné. Este criteri resulta ser l’únic llingüístic i vàlit.

Ya en la Baixa Edat Migeval valenciana, una série de factors - polítics, socioeconòmics, socioculturals, etc., l’influència de la capitalitat institucional, el floriment d’una esplendorosa lliteratura i d’una consciència idiomàtica clara que plasmava la voluntat del poble valencià, deixaren constància de l’onomàstica “valenciana” per a identificar la nostra llengua autòctona.

Analisant certs aspectes sociollingüístics com són: 1. Llengua i societat; 2. L’història de les llengües; 3. Sociologia del llenguage: llengua, dialecte, parla; 4. Els fenòmens filològics de diacronia i sincronia; 5. La genealogia: grups llingüístics; 6. La llengua com instrument de comunicació; 7. El model lliterari; 8. L’actitut dels fonetistes “versus” lliterats; 9. Els conceptes de substrat, estrat, adstrat i superestrat; 10. La consideració de la llengua com element consubstancial d’un poble; 11. La transcendència que té la defensa de la dignitat de la llengua, etc., arribem a la determinació que cada llengua ha d’identificar-se en sa pròpia història, i que les “llengües” són sistemes llingüístics dels quals es servix una comunitat parlant.

En ocasions, la llengua ha estat més condicionada per interessos econòmics i polítics que per un verdader rigor intelectual estricte. I este és el cas del valencià. És aconsellable relacionar l’història en la llengua i esta senya d’identitat en la cultura autòctona.

Caldria estudiar l’orige i evolució del valencià per a traure algunes deduccions, fet que nos duria a tractar qüestions com: 1. Les tendències fonètiques del llenguage; 2. El procés de llatinisació de les terres valencianes; 3. El paper fonamental de les mares en la transmissions d’hàbits llingüístics; 4. L’hipòtesis de l’unilingüisme arabòfon; 5. Els supòsits sociollingüístics derivats del procés històric del “valencià” fins la conquista cristiana; 6. Les teories llingüístiques formulades sobre la conquista cristiana de les terres valencianes; 7. Les conseqüències sociollingüístiques derivades de la reconquista i repoblació valenciana del sigle XIII; 8. Plantejar la qüestió sociohistòrica: ¿En el sigle XIII es produïx una evolució o una ruptura en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana?; 9. Abordar el tema de l’identitat del poble valencià, etc.

També seria convenient, per tal d’enriquir el coneiximent del tema, examinar la consciència idiomàtica valenciana en l’época migeval, fenomen que es deduïx: 1. De l’observació del procés històric, i 2. De l’aproximació a l’estudi dels primers lexicógrafs valencians.

L’observació de les tendències de l’idioma valencià nos ajudaria a profundisar en el seu dinamisme i saber cap a on camina el llenguage viu dels valenciaparlants.

Hui en dia, dos són les postures que s’adopten respecte a l’idioma valencià. Una, advoca per l’assimilació del valencià per una atra llengua germana en la llatinitat. L’atra, reconeix el valencià com a llengua independent, dins del grup de les llengües romàniques.

Els  partidaris del procés d’assimilació de l’idioma valencià per un atre idioma germà partixen de l’axioma propugnat ya per l’historiador català Ferran Soldevila, entre uns atres: “qui vol el poder necessita la llengua”. Assumint la dita premissa, alguns poders polítics, econòmics i docents, no sense cert estrabisme cap al nort valencià, pretenen l’absorció llingüística, en primer lloc, per a passar posteriorment a l’anulació cultural, i inclús política si fora viable. En la filosofia d’esta tendència s’intuïx l’afany expansioniste per tal d’engrandir l’ideal nacionaliste català fonamentant-se en la suposta unitat llingüística i lliterària, encara que s’imponga artificialment i vaja contra “natura”.

Els partidaris de defendre la tendència independent o diversificadora llingüística i cultural valenciana partixen de la premissa que manté: “el poble que guarda la seua història i sa llengua té la clau de sa llibertat”, i conseqüentment intenten dinamisar i dignificar la llengua vernàcula des dels principis de cientifisme, sistematisació i autoctonia, reivindicant la substantiva i històrica diferenciació i la singularitat enfront de l’unitat llingüística catalana.

Sense dubte, analisant el passat, present i futur de la llengua valenciana a través dels punts següents: 1. Naiximent i formació de l’idioma valencià; 2. Dissociació entre el “valencià parlat” i la “normalització” fabrista; 3. Normativisació valenciana; 4. L’us fa normativa la llengua; 5. Model llingüístic; 6. Criteris de normalisació del valencià; 7. Els sistemes ortogràfics i pronunciació modèlica; 8. El canvi llingüístic; 9. Territorialitat i historicitat llingüística; 10. L’ensenyança de les llengües minoritàries dins el pluralisme europeu; 11. Drets llingüístics de les llengües minoritàries, etc., podrem argumentar i justificar, en major coneiximent de causa, que el valencià es deu considerar com una llengua.

El marc jurídic del domini llingüístic valencià es deduïx de: 1. La Constitució Espanyola; 2. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; 3. La Llei d’us i ensenyança del valencià, i 4. La Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De major a menor ranc, este marc jurídic determina, llimita i condiciona el context territorial i llingüístic del poble valencià.

Este conjunt de normes jurídiques haurien de possibilitar que el valencià experimentara progressos i la revitalisació de la pròpia llengua.

Artícul publicat en Las Provincias el 9 de febrer de 2014. El Prof. Dr. Josep Vicent Gómez Bayarri és acadèmic de número de la RACV