Quan ya no estiga ací, quan només siga
un glop d'aire en la boca dels amics;
anècdota i recort de circumstàncies;
pretèrit sens futur, tan sols ahir...
Quan siga image immòvil que perdura
talment com la captara l'objectiu
en velles cartulines que desperten
somriures evocant l'instant feliç...
Quan siga sols un nom en algun llibre
barat i sense sòrt dels que haja escrit;
o més: un nom de pedra en eixa llosa
que em tape quan estiga al fi dormint...
Quan siga pensament que a oració moga
en pròlecs del descans de cada nit;
potser breu parenostre entre silencis
que als llavis durs de temps no arribe a eixir...
Quan siga fanc resec que va desfent-se
per eixe etern secret de l'infinit,
i em torne llacor nova d'atres vides
—insectes, herbes, arbres, ¿quí ho sap dir?—
i et diguen que m'he mort, que en pau descanse,
no em dugues a la fossa flors d'abril
com noves primaveres que se sequen
damunt l'hivern de marbre sense fi.
No digues que estic mort mentres tu vixques
i mira cada dia l'ample espill
dels teus ulls —teus i meus— perque en el fondo
m'has de trobar, amor, puix dins d'ells vixc.
I en eixa presó oberta en que em tancares
quan férem de la vida un paraís
—el teu cor, amor meu—, igual que sempre,
acort als teus glatits, me tindràs dins.
I en cada arruga viva dels teus llavis
—vells solcs que en besos càlits aní obrint—,
sembrat deixaré un bes només fet d'aire,
que en ells, com un somriure, ha de florir.
Somriure teu i meu, somriure nostre;
com tants i tants que junts hem compartit
somiant collites tendres d'esperances
fent rumbo al futur fèrtil del destí.
Perque si ho fas aixina, quan sols siga
recort dels familiars i dels amics,
yo sé que —sols per tu, com ho faç ara—
amor, viuré, quan ya no estiga ací.