Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

Quan ya no estiga ací, quan només siga

un glop d'aire en la boca dels amics;

anècdota i recort de circumstàncies;

pretèrit sens futur, tan sols ahir...

Quan siga image immòvil que perdura

talment com la captara l'objectiu

en velles cartulines que desperten

somriures evocant l'instant feliç...

Quan siga sols un nom en algun llibre

barat i sense sòrt dels que haja escrit;

o més: un nom de pedra en eixa llosa

que em tape quan estiga al fi dormint...

Quan siga pensament que a oració moga

en pròlecs del descans de cada nit;

potser breu parenostre entre silencis

que als llavis durs de temps no arribe a eixir...

Quan siga fanc resec que va desfent-se

per eixe etern secret de l'infinit,

i em torne llacor nova d'atres vides

—insectes, herbes, arbres, ¿quí ho sap dir?—

i et diguen que m'he mort, que en pau descanse,

no em dugues a la fossa flors d'abril

com noves primaveres que se sequen

damunt l'hivern de marbre sense fi.

No digues que estic mort mentres tu vixques

i mira cada dia l'ample espill

dels teus ulls —teus i meus— perque en el fondo

m'has de trobar, amor, puix dins d'ells vixc.

I en eixa presó oberta en que em tancares

quan férem de la vida un paraís

—el teu cor, amor meu—, igual que sempre,

acort als teus glatits, me tindràs dins.

I en cada arruga viva dels teus llavis

—vells solcs que en besos càlits aní obrint—,

sembrat deixaré un bes només fet d'aire,

que en ells, com un somriure, ha de florir.

Somriure teu i meu, somriure nostre;

com tants i tants que junts hem compartit

somiant collites tendres d'esperances

fent rumbo al futur fèrtil del destí.

Perque si ho fas aixina, quan sols siga

recort dels familiars i dels amics,

yo sé que —sols per tu, com ho faç ara—

amor, viuré, quan ya no estiga ací.