.png){kind=small}
Com una estàtua en ocre o un borró de tinta seca, a la porta de la casa fa punt de gancho la vella. La cadireta de boga té una pata que coixeja, un barrot que encaixa mal, i en les espales, gemeca. El cabdell de fil descansa damunt de la falda negra com una bola de neu que dorm una llarga sesta. Un sol d'hivern que no calfa ha aguaitat a la finestra d'un núvol gris, i a la yaya li envia un raig que la besa. Els dits de sarment enganchen el fil que en calma meneja, i el ganchet sembla una ploma que escriu en l'aire un poema. La yaya mira al carrer en ulls de mirada cega; sospira, meneja els llavis... ¿Quí sap si renega o resa? Badalla. La boca forma com una "o" de sorpresa sobre el fons d'unes genives pàlides, color de cera... Prop de la yaya, en la nina, juga i somia la neta engolint a bocanades un afany de primavera. "Yaya, ¿quan tinga els teus anys -la veu de la neta és fresca-, també faré punt de gancho? ¿També, com tu, seré lleja?" La yaya deté el ganchet; entorna els ulls; no contesta. El sol comprén el silenci i tanca al punt la finestra... |
|||
English
Español