.png){kind=small}
Accèsit a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia (2007).
I
Va ser ombriu el pròlec de ma vida
sofrint, inclús, oprobis; i a l'espera
d'un temps en que les pluges suavisaren
les nafres i els dolents nucs de tenebra.
Va ser ombriu, amics, perque en el càlit
alcàsser de carn nova, llavors ferma,
gestant-se entre corrents d'aigua serosa
mon ser fructificava en glops de queixa.
Un ser que dins l'entranya, exhaurida
d'amor cap un demà de maravella,
s'agitava mateix que espiga verda
que espera madurar de ben polida.
I al cap d'un cicle infame d'anhels i hores,
entre plors obrí els ulls cap la finestra
buscant el trenc de l'alba esplendorosa
encara nu de bròfega vilea.
I així s'obrí el Teló del primer acte,
com tota nova vida que comença,
d'una existència exenta de delícies
en un món tan gelat com una estepa.
Perque el temps, qual corser de falsa brida,
el meu infantil cel enfosquí apressa
truncant ma pubertat d'ilusions vèrgens
en un desengany fosc, dur com la pedra.
No res era tan cèlic com creïa:
La vida no era en carn pétals de seda
ni era un premi de fruites ensucrades
esperant-me al remat de dura senda.
I fet proyecte d'home sense insídia
aní creixent amarc; mossegant l'herba
d'uns anys de veus asproses i silencis
que ompliren el meu seny de fel obscena.
Ansiava ser lliure com la brisa;
com la flama que sobre el vent purneja;
com el volcà que en llibertat crepita ;
com el riu que en la mar sa força trenca...
Mes, buit, arraconí tot dogma bàsic
pensant que l'esperança era un emblema
difunt baix de la llosa incommovible
d'una ment sense llums de primavera.
De sobte aparegué sobre el meu cosmos,
perdut en la voràgine més negra,
un càlit resplandor ab cos de nimfa
airós i exuberant com rosa fresca.
I tot canvià en mi: La nit obscura
semblava l'alba fèrtil que blanqueja
qual rítmic i ondulant mar oceànic
que vol besar la roca ab la bromera.
Ella aventà la nit fantasmagòrica
qual zèfir comprensiu, que cap la meta
espentava el meu tronc erm de misèries
donant-me branques noves: mel d'abella...
I el cel era més cel i blau i nítit!
I tot semblava goig i llum encesa!
I el fantasma quimèric cobert d'ombres
se perdia en la nit boirosa i freda.
Pero el temps inclement galopa ràpit,
semblant que als sers feliços tinga enveja,
envellint-me la pell ab solcs inútils;
minvant l'escassa força que me queda.
II
Passades muntó d'hores i de dies
i el temps obri el Teló del segon acte
que impàvit va sedant les harmonies
forjades ab un mall d'amor compacte.
Se va extinguint el fòc del desig. L'ànsia
s'inclina com el blat en terra vella
que albira a l'home vast en la distància
i espera el colp mortal de la corbella.
Se va quedant sens corda el meu rellonge;
pel vent té desdentades les corones...
Potser per no haver fet com el canonge
que engreixava en olives les hormones.
Ya no percep l'ubèrrim cant d'espigues
ni aquells aurífics sons de caragoles...
Només les nostres veus són veus amigues
puix sense soletat estem a soles.
Ya no parlem d'històries ni faules
teixides ab el fil d'un passat sobri.
Pero el silenci nos ompli de paraules
que diuen d'un amor que el cel nos obri.
Perque al fondo del pit mon cor s'amera
dels bells moments de besos i tendrees
ensucrats com la mel de primavera
en un recort subjecte a les idees.
¿M'estàs oint, amor? No me respongues:
Mes deuríem parlar de nostres branques.
Millor que la costura la pospongues...
¿Has collit del jardí les roses blanques?
Yo te les colliré perque les mimes
igual que faç en mi sense reserves.
Que encara que hui els besos m'escatimes
m'envolta el teu alé de fines herbes,
perque sé que no estàs pero sí estàs:
T'hi veig en el saló... I en la cortina;
i en el trespol del llar a cada pas;
i en l'aroma que em du la rosa fina...
T'hi veig com veig la lluna en la memòria
portant-me arpegis vèrgens en l'absència.
Te sent, per ser mon Himne de victòria.
Te palpe en els meus somis d'abstinència...
I és ara quan destrie les seqüències
vixcudes i comprove que no et toque,
que torne a mossegar les conseqüències
d'un viure que està fent que m'enderroque.
Es per això que veig que el Teló apunta
cap el meu escenari pobre i dur
on he fet de comparsa i no he tret punta...
i ara dec meditar sobre el futur.
III
Medite sobre els dies i el temps que passa ràpit
des de la pau difícil que em du l'ocàs del vespre;
i em puja adrenalínic un clam per les artèries
com les purnes s'eleven en un ball sempre inèdit.
La brisa suau engrunsa les branques del vell arbre
d'agulles sempre verdes, que en remor aromàtic
fan pesar mes parpalles ab dolça somnolència
mentres renegue a penes d'Orfeu i es tot inútil.
Tanque els ulls i contemple les hores infinites
(lacayes del Deu Cronos) cavalcar els vells astres
i veig com les estreles al ritme de les hores
endolcen el crepúscul que vist el dia d'ombres.
I aguaite en ma creència de tindre els ulls estèrils
la lluna, que argentada passa a glops pel silenci
de la nit pavorosa, metafísica, incerta...,
i vullc cantar-li ab força mos versos al satèlit.
És la lluna de sempre; la que veig tots els dies.
¿O tal volta no siga la que vaig vore ahir?
El temps, que no perdona, l'ha fet que semble ara
un galló de taronja per la mà de l'alquímia.
I albire, ansiós, l'home de credo mai creible,
inaugurar decrèpit al pas dels minuts crítics
novelles plataformes que fixen nous "status"
per a que diguen atres que fon un home insigne.
Veig la pluja plorosa devallant des dels núvols
com camina descalça per l'asfalt i les pedres
mentres el vent me porta recorts de pell de nacre
i l'autumne despulla del roure el vers del càliç.
Veig la meua follia feta riu sense llímit
com retorna als orígens i arrossega al naufragi
el meu tronc trist i efímer, hui estandart sense fulles,
abatut per l'onage dels segons mai immòvils,
i me dic: Sí. Tot passa: Tot passa en esta vida
en delirant vertigen. El pèl s'hi torna cendra
per eixe galop pútrit del temps. I perc el ritme
com un llamp que delira volen ser lluminària.
Em faig vell!, dictamine, quan veig el fòc dels sigles
consumir-se com una flama subtil i tendra;
com s'apaga el milacre de la verge existència
i tot resta en corpúsculs de fels i de misèries.
M'envellixc!, clame als núvols quan recorde aquells dies
d'harmonia en els poros al costat de l'amada
absorbint el seu flaire de frescor impoluta...
Mossegant el cel pulcre que apagava el meu himne.
Yo, amics, també m'apague. ¡Ya no soc fusta fèrtil!
Soc argila, pols... Palla de desijos invàlits!
Soc un tronc sec, sens fulles a qui els ossos li pesen
predispost al silenci de la sòn sens preludi.
S'acaba l'últim acte. No soc inextinguible.
Pero he deixat solage, com alguns morts que viuen.
No sé si quan me'n vaja fareu una pregària
o tot restarà arrere com l'ombra del cos dèbil.
Encara que medite si es que valdrà la pena.
Perque com esta vida fatal es pur teatre,
pot ser que la pregària que resen els hipòcrites
siga, en clau d'homenage, cantar un ¡ "Deo Gràties"!
|
|||
English
Español