.png){kind=small}
(7 d'octubre, 2003). Quin silenci, Roser, de paraula en descans; quina llum matinera de dormir sense sòn; quina fe compartida dels camins de les mans; quina veu sense pressa pulsa el to que respon... I és que el tindre't, Roser, guanya en vol cada fita del meu viure't en mi per raons de l'amor. Com la pau és la sembra de meréixer collita tu i yo som la constància del fidel sembrador. Ya és tot tendra primícia en l'afany que nos dicta la lliçó perdurable d'existir ment i cor. No em preguntes, Roser, quina gràcia invicta nos descriu lo subtil entre el frut i la flor. No em preguntes, Roser. Decidírem el ser sense cóm ni perqué i hem segut lo que som: un abraç des de dins de l'amar i el voler on no cap la pregunta del perqué ni del cóm. Tot el viure, Roser, ve donant-nos la vida que hem guanyat entre els dos cada any incontable. Molt al fondo hem trobat que en l'amor no hi ha mida: ¡es el goig ben a punt d'alcançar lo inefable! |
|||
English
Español