.png){kind=small}
Premi Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia (2009).
Estic oint, amor, el vell rellonge
que marca sentenciós en la paret
les hores sense llum de primavera
puix sona melancòlic en extrem.
Estic en la foscor de nostra alcova
mirant cap al trespol sens vore res
i a glops assaborint ton tendre aroma
que sura en l'habitàcul qual incens...
I encara no sé be quan les parpalles
les òbric cada dia, i el meu seny
comença a caminar al trenc de l'alba
buscant la llum del sol quan ix llauger,
que taste la pressió del rajos vèrgens
en cada tros de fibra del teu ser
donant gràcies al cel, i al Deu dels pares,
per tot quant m'ha donat i no mereixc.
Que m'ha donat ton cos, font d'aigües pures;
ton rostre idolatrat; i un pensament
reblit d'imàgens àgils, en l'idea
d'arribar al final del camí ferm,
que vàrem encetar fa un feix de lustres
buscant l'unió perfecta que gogem
sense espectres ni boires que nuvolen
l'impuls del nostre sol d'amor i fe.
Així i tot profundise en la gris massa
que tinc sobre els meus muscles, sens remei,
buscant noves raons en l'existència
que marquen el camí per al després.
I és tot perque em pregunten jóvens rítmics,
potser curts d'experiència al meu parer,
al vore'm els cabells on el Deu Cronos
ha estés en freda mà la neu del temps,
¿qué sent el mortal home quan desperta
i troba a traços crus en el reflex
del vidre de l'espill, veu del silenci,
l'infausta senectut a flor de pell?
¿Qué sent l'home que ahir conquerí imperis
i hui s'hi veu el pèl canós, grisenc...?
¿Qué sent qui en nits de lluna besà llimes
de nacre pero els llavis hui té secs?
¿Qué sent l'home mortal mirant-se efímer
al vore's l'epidermis feta un plec?
¿¡Qué sent quan el motor l'amor li nega!?
¿¡Qué sent l'home de carn en fer-se vell!?...
Davant de tal diluvi de preguntes
que em deixen pensatiu i inclús sorprés,
yo els dic que és un regal que fruïx l'home
quan Cronos li va obrint solcs en la pell.
Que estant assaonat d'amor, medite,
per més que el meu pellam ya no està fresc,
no importen les arrugues ni les canes:
importa tindre frescs els sentiments.
II
Tu saps, amor de sempre, que el temps nos empresona,
i en tindre la carn flàccida colpeja en vidre dur.
Mes ara yo et pregunte: Si el temps no nos perdona...
¿Creus acàs, ben amada, que no queda futur?
¿Acàs si fixa em mires, al vore'm ya decrèpit
et penses que el foc fatu s'apaga entre tu i yo?...
Potser no soc ni l'ombra virtual del jove intrèpit
que ahir trencava els llímits volcànics de passió.
Ahir, tu ho saps amada, gitats sobre la brossa
tu fores musa i nimfa de versos i poemes:
¿Recordes que et volia collir suau la rosa?...
¿Recordes que et parlava d'amor en tots els temes?...
Potser hui no et prodigue carícies ardoroses
sembrant-te en solc corpòreu sinònims de plaer.
Potser que hui no et diga paraules amoroses,
encara que no minva ni un gram el meu voler.
Que havem lluitat problemes en força i valentia
surant com una espiga l'amor envolt en fraules...
Hui goge en ma vellea la teua companyia
mirant-nos en silenci; volent-nos sens paraules.
Per tant els dic als jóvens dinàmics, plens de vida
que es un regal autèntic fruir de ma vellea:
Hui note inclús aromes a flor inexhaurida
sentint-me com l'au lliure bevent naturalea.
Són, si vols, banals coses potser sense importància:
com plorar les... victòries d'un amor jovenil...
Coses que el vell rellonge les pert en la distància
i yo recorde blanques i en perfum a gesmil.
Hui tinc poques victòries i no és inapetència
pero la vida mostra la nostra realitat.
Sí potser m'enderroque sofrir la teua absència
si el tren de l'existència te du a l'eternitat.
Per això hui volguera detindre el vell rellonge
que nos marca sentències en hores del present.
Només desige ara que el vent d'amor m'esponge
de dolç cada paraula dormida dins la ment.
Ara només desige que el sucre de ta image
m'endolce llargues hores per temps indefinit...
Detingam el rellonge. Retardem el... viage.
Que el seu tic-tac no ens robe tot l'embruix de la nit.
III
¿Saps? Crec que la passió hui és atra cosa.
No sé si hui la viuen com tu i yo
la vàrem viure en temps quan tu la rosa
guardaves feta vers i creació.
No sé si hui la sent la joventut
tenint pomells de roses sempre a mà.
Lo únic que a l'infausta senectut
reproche per un temps que ya no està..
I encara així fruïxc la blanca llum
d'estel que sembla ser el teu glatir
quan resta al vent el teu suau perfum
portant-me epifanies de l'ahir.
I em cal eixe purneig, que em du a la ment
fontanes argentoses d'aigua clara:
Puix soc com una palla en el torrent
que busca el port ombriu del nostre ara.
Llavors pretenc solcar nostre infinit
lliurant-me d'enyorances del passat .
Desige el teu estel en l'espirit
que m'òbriga el present de bat a bat.
Sé tinc els ulls oberts. Pero somie
que eres l'oasis dòcil, ple de calma
i l'airet fa que la boira se destrie
d'afanys filamentosos com la palma.
Llavors note que hui guanye un nou títul
com l'ermàs el desig d'un glop de pluja
que li done a la terra un nou capítul
d'espigues baix un sol que baixa i puja.
Sé que vindran nous dies que el ramage
desfilarà el vestit de nostra vida
d'inútils amargors i colps d'image
quan seque el ventijol la terra humida.
I nos cobrirà un crepúscul de misteri
tot l'amor consumit sens llei d'oferta.
I el nostre bes, nodrint l'espai etèric
viurà com una flor sempre desperta.
Pero abans, detingam el vell rellonge;
que no eixugue les hores sense viure;
Que Deu les nostres vides les esponge
fruint nostra vellea digna i lliure!
|
|||
English
Español